"L'Estat espanyol serà federal o no serà"

Montserrat Tura i Camafreita (Mollet, 1954) és consellera de Justícia de la Generalitat i anteriorment ho va ser d’Interior. Va ser també alcaldessa de Mollet entre el 1983 i el 2003. Divendres va visitar les obres del futur edifici dels jutjats de Mollet. A les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya, ha fet balanç a CONTRAPUNT de la seva acció de govern i de la situació política.

–Vostè sempre diu que té l’obligació de vetllar per tot Catalunya, però que el cor el té a Mollet. Avui, doncs, amb l’inici d’obres dels nous jutjats deu haver estat un dia important per a vostè de la seva acció de govern.
–Hi ha molts projectes que hem posat en marxa que em fan molta il·lusió, però a Mollet té un sentit especial. No pot ser d’una altra manera, m’hi sento molt lligada. A més, ens ha costat molt de trobar el terreny.
–I això ha fet endarrerir l’inici d’obres?
–Fa quatre dies que Ajuntament i Incasòl van prendre l’acord. En l’anterior mandat van pensar que es podia fer al Calderí i jo, com ho conec, quan vaig entrar a la Conselleria de Justícia, els hi vaig dir de buscar un altre lloc perquè això anirà lent i al final l’Ajuntament va decidir que havia d’anar als Pinetons, però aquest terreny és de l’Incasòl i no és de cessió obligatòria, com sí que ho és el de l’hospital.
–Però això se sabia des del primer dia...
–Jo no tinc res a dir amb això, li hauria de preguntar a l’Ajuntament.
–Però sí que podria haver-lo assessorat. De fet, en la darrera entrevista a CONTRAPUNT ens va dir que no assessorava al govern molletà, però després de sentir la seva conferència en el procés del pla estratègic i de l’eix principal que se n’ha extret, és evident que se la té en compte.
–Jo ho agraeixo. Home, sí que els hi vaig alertar, perquè em conec el POUM, però no em toca a mi fer propostes. Hi ha altres possibilitats, tot i que no gaires, perquè un dels preus de protegir Gallecs és haver de buscar fórmules per fer els equipaments allà on puguem.
–Però l’interès és mutu, de l’Ajuntament i la Conselleria.
–A nosaltres ens interessa fer uns jutjats nous. Vaja, el cinquè jutjat està en un espai que popularment li diuen el palomar. Allà dalt està tot barrejat. La seguretat de l’edifici no la podem garantir. Com a departament estem molt interessats en substituir aquest tipus d’edificis. Fa anys es va pensar que era bo posar els jutjats en edificis d’oficines i no ho és. I, a més, a Mollet estan molt malament i, en comptes de fer una inversió en un edifici que no és nostre, que no ho serà mai, i que és de lloguer, hem volgut un nou palau de justícia. Per això hem insistit i en el moment que hi ha hagut un document [conveni Ajuntament-Incasòl] perquè l’Ajuntament tingui competències als terrenys i ens els pugui cedir, nosaltres hem adjudicat l’obra.
–Tem que la segona part del projecte es pugui endarrerir?
–Espero que no. Vaig començar l’ampliació del parc de Bombers i s’ha acabat, no? Tot depèn de qui es posi al capdavant, potser resulta que continuo jo. Donem per fet coses que encara no se saben. Hi ha altres jutjats que també queden a mitges i no se m’acudeix un govern que arribi i pari una cosa que és imprescindible. A més si mires el que hi ha ara, què fas? Ho deixes a mitges? Cal adjudicar ràpidament la segona fase.
–Justícia ha estat el segon departament inversor de la Generalitat. Era una conselleria de segona?
–CiU va portar sempre aquesta competència de manera acomplexada, com si no poguessim exercir amb prou claretat i contundència les competències en matèria de justícia, una cosa que et fa apropar-te a la nació-Estat, com moltes altres competències. De presons no els hi agradava parlar i el que ens hem trobat a Justícia és bastant lamentable. Una de les coses que no es veu i que hem fa molt feliç és que hem endreçat tots els arxius judicials.
–A part d’aquesta neteja, hi ha hagut molts canvis en els últims anys, el darrer propiciat per l’Estat, la reforma del codi penal. Li troba alguna mancança?
–No, jo crec que està bé. El que s’ha de modificar és la Llei d’enjudiciament criminal, que és de 1887 amb reformes diverses, una setantena. Però algun dia s’ha d’abordar definitivament i plantejar quin model volem: el del fiscal com acusador o com a instructor i impulsor de totes les causes de persecució de crim, que és el model d’altres països.
–Quina és la diferència, explicada de manera planera?
–Ho veiem a les pel·lícules: hi ha el ministeri fiscal que actua en nom del poble i, en molts casos, el trien els ciutadans. Aquí potser no cal plantejar-ho amb tanta tradició anglosaxona, però sí que sembla bastant absurt que hi hagi un jutge que instrueix i un fiscal que li va dient en el jutge que faci allò que li sembla que ha de fer. Un dels casos més coneguts ara és el cas Palau. El més lògic seria que la fiscalia instrueixi i, quan ho hagi fet, li digui al jutge. Aquest és el debat que hi ha d’haver a l’entorn de la Llei d’enjudiciament criminal, que alguns sectors del món jurídic fa anys que demanen que es canviï.
Per altra banda, s’han d’escurçar casos. Per exemple, en altres països es diu que si a tu et jutgen sempre has de tenir un altre tribunal on apel·lar. Tal i com està muntat a Espanya, i els organismes internacionals ja han instat al Govern que ho modifiqui, si si t’acusen de qualsevol delicte greu, automàticament aniràs a l’Audiència, sense passar pel jutjat d’instrucció, i llavors no hi ha jutjat d’apel·lació. T’has de menjar la sentència, només hi ha una cosa que es diu recurs de cassació que es fa davant del Tribunal Suprem, però que no revisa, només mira si algú no ha complert el procediment. El que nosaltres hem proposat i el govern de Catalunya ha aprovat és, arran de la sentència de l’Estatut, que els judicis tinguin apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i així el dotem de més competències, i, pel que fa al dret civil, el jutjat de cassació també es faci al TSJC, no al Suprem. Ara ha d’anar al Parlament. És absurt que ara el TSJC sigui gairebé testimonial, quan podria garantir la segona instància penal i seria l’última instància en dret civil.
–A banda de posar ordre a equipaments judicials, ho han fet amb el dret civil.
–Tenim un dret civil propi, diferent al castellà, que no s’havia compilat des de 1704. Són coses que es recullen en el nou Estatut com a drets històrics. Reconeix la nostra tradició jurídica i, per tant, reconeix que aquest és un Estat no només plurilingüístic, sinó plurilegislatiu. Des de 2003 fins ara es va dir que faríem sis llibres i, d’aquests, dos es van fer a la legislatura passada i tres s’han fet en aquest mandat. Per tant, és el mandat que més ha compilat el dret civil en la història.
–Amb quina recança marxa?
–Amb cap, perquè hem fet més del que pensàvem. Teníem previst fer sis presons i n’hem fet set; hem fet o deixem en marxa 23 palaus de justícia; pensàvem fer dos llibres del codi civil i n’hem fet tres; estem rehabilitant edificis històrics com el del TSJC.
–Totes les conselleries es queixen de manca de recursos, quin és el secret per haver pogut invertir tant?
–Home, hi ha recursos. Per exemple, pel que fa a la implantació tecnològica en els jutjats, hem guanyat premis europeus que van acompanyats de diners. Vam guanyar un premi a Mastrich. I amb el tema penitenciari és una competència amb una valoració específica en el nou sistema de finançament... hi ha raons, però a més hem treballat. Res ha caigut del cel.
–Potser la seva etapa també serà recordada pels titulars que ha suscitat la Conselleria de Justícia.
-Volem fer públic allò que fem. Pengem al web els problemes a les presons, les lesions a funcionaris... perquè la gent vegi que això no és una basa d’oli. Tothom pot saber quants presos hi ha i en quin règim penitenciari. Parlem amb tota llibertat del sistema penitenciari. A mi em sorprèn que les formacions polítiques que volen un grau de sobirania important no en vulguin saber res de segons quins temes. Per exemple, alhora de parlar de prostitució, un d’aquest va dir “doncs ja presentaré una moció a les Corts” i jo crec que tenim capacitat per legislar tot això. O sobre la multireincidència... hi ha qui es fa una foto amb el ministre per fer un registre de multireincidència i, amb el avenços tecnològics que hem fet, tenim una base de tots els partits judicials. Per tant, què vol saber, la data de naixement de tots els delinqüents? Jo li dono. Les coses antipàtiques també es governen. Les carteres que m’ha tocat portar són més d’Estat que altres que tenen totes les autonomies, com Educació.

“M’agrada que em valorin per la feina feta”

–Sembla que persones crítiques amb la seva gestió a l’Alcaldia la troben a faltar. Fins i tot, li van dedicar una cançó del Versots de festa major. Se sent més estimada a Mollet ara que quan era alcaldessa?
–Tinc molt clar que l’acció de la gent que ens posem al capdavant d’una institució suscita majories o minories que estan en contra. Jo he tingut la sort que majories estaven a favor de la meva gestió i em van donar la victòria cinc vegades seguides i, per tant, estic molt contenta. He pogut fer moltes transformacions a la ciutat. Ara, sempre hi ha hagut gent que s’ha mostrat crítica. La crítica forma part de la llibertat.
–Però, amb tot, es demanen si no tornaria a Mollet...
–Jo gaudeixo molt ara a Mollet, fins i tot des d’un punt de vista físic. Quan era alcaldessa, com que sempre tenia feina a la ciutat, corria tant que no recordo haver estat asseguda en un banc tranquil·lament, parlant amb algú. Ara, quan estic a Mollet, estic més o menys descansant i m’he assegut més vegades en un banc o en una terrassa a parlar amb els amics ara que abans. I he de dir que la gent em tracta amb una simpatia que a mi m’emociona. Em sento molt bé aquí.
–Li agradaria ser alcaldessa de Barcelona?
–Això m’ho he trobat a la premsa, jo no he dit mai res. És cert que jo conec molt Barcelona perquè hi vaig fer el desplegament dels Mossos d’Esquadra i la substitució de la Policia Nacional el 2004-05. Això em va portar a una grau de coneixement important dels barris i va ser una etapa apassionant. Els Mossos feien el cim, quan van substituir la Policia Nacional a Barcelona. Però jo no he parlat mai de Barcelona, que té un alcalde i se l’ha de deixar treballar. Obrir el diari cada dia i trobar-lo qüestionat no permet treballar i, per tant, deixem treballar a Jordi Hereu fins que s’obri el procés d’elecció de candidat.
–Però, per tant, vostè s’hi veuria capacitada?
–A mi no m’agrada valorar les meves capacitats. És el que més em costa de els campanyes. Quan vaig fer la primera campanya a Mollet, havia d’anar al Mercat a repartir propaganda electoral i demanar el vot, i no vaig poder. El que més em costa de les campanyes és dir que jo sóc millor que els altres. A mi m’agrada que la gent em valori per la feina feta i allò que explico del món.

“L’Estat espanyol serà federal o no serà”

-I li agradaria ser número 2 a la llista encapçalada per Montilla?
-Ja he dit que si el meu partit ho vol jo seré candidata. I tant si ho sóc com si no, faré campanya, perquè crec que el govern d’esquerres ha estat positiu per Catalunya i m’agradaria que continués i que el meu partit guanyés les eleccions. El projecte de defensa social i de les llibertats nacionals en un mateix pla és el que realment m’interessa del projecte socialista. Quan uns posen una cosa per sobre de l’altre, no m’interessa.
–S’identifica, però, amb las definició l’ànima catalanista del partit?
–Aquesta ànima existeix i no només en els noms propis i en els cognoms Castells, Nadal o Tura, sinó en les bases de les agrupacions, a les reunions, en molta gent que se sent profundament indignada…
–Precisament vostè va publicar un article després de la sentència del Tribunat Constitucional que es deia Indignació democràtica…
-Hi afirmava que en els darrers mesos no sempre ens havíem sentit còmodes formant part d’Espanya, que pensem que Espanya ha de canviar i entendre que si no es desenvolupa en un sentit federal no podrà mantenir la cohesió dels sentiments que s’hi produeixen.
–Llavors li dóna certa raó a l’independentisme, quan diu que el federalisme no és posible, que una de les parts ha demostrat que no el vol.
–Espanya serà federal o no serà. Però sé que és molt difícil i porto anys intentant-ho… Per exemple vaig aconseguir que el president de la Generalitat presidís la Junta de Seguretat de Catalunya. I el traspàs de Rodalies és criticable, però que ens deixin un temps i ja veuran com anirà com una seda, com van els Ferrocarrils de la Generalitat. Estem aconseguint coses. Això que no anem avançant, no és veritat.
–Lentament.
–Tampoc tan a poc a poc. I em fixo en el Canadà, que s’ha adonat que l’única manera que tenia d’avançar i fer-ho conjuntament era atenent les demandes del Quebec, un dels països que està sortint airós de la crisi.
–Però el Quebec ha pogut fer consultes sobre el seu futur nacional.
-Sí, però això porta a un altre tema. Sempre ho ha pogut fer i sense trencar l’ordenament jurídic. La Cort Suprema li ha donat la raó. A mi em sembla molt bé que parlem d’independència, però com ho farem: vulnerarem l’ordenament jurídic? El tensionarem, el posarem en crisi? Que algú ho expliqui.
–I com s’assoleix l’Estat federal?
–Canviar les institucions espanyoles per assolir un Estat federal és molt difícil, però és possible i que hi cap a la Constitució, perquè aquesta reconeix regions i nacionalitats. I, en tot cas, és més fidel a l’esperit d’una Constitució que els catalans vam ajudar a fer. Una altra cosa, és forçar la realitat existent. El que jo plantejo és difícil i hi ha dubtes raonables, però és l’antítesi del que pretén el PP, que vol recentralitzar les coses i que totes les autonomies siguin iguals.
–I és menys del que cridaven milers de ciutadans el 10 de juliol.
–Estem vivint etapes molt interessants que no es poden simplificar en un eslògan. Reconec que el crit d’independència és potent, perquè és l’antònim de dependència i ningú vol ser dependen… jo tampoc. Però, per ara, podem assolir nivells d’autogovern dins un Estat que ho reconegui.
–I com se l’ha de convèncer perquè ho reconegui?
–Home, costarà.
–I en aquest sentit, s’ha sentit decebuda amb el govern de Zapatero?
-El PSC s’ha mantingut ferm a l’hora de mantenir les seves competències. Només en el meu departament tenim dos conflictes oberts amb el Ministeri de Justícia sense cap complexe. Nosaltres hem aconseguit la transferència dels registres de la propietat i els notaris i ha produït un conflicte amb l’Estat que ha acabat al constitucional. I m’és igual, m’hi discutiré tant com calgui.
Quan parlem de sobiranisme, una paraula que fa servir molt convergència... no vol dir gran cosa, quan moltes coses les decideix Europa i altres els ajuntaments. Per exemple, el conflicte que tenim sobre els col·legis professionals, el tenim per com hem aplicat nosaltres i com ha aplicat Espanya una directiva europea. Per tant, la sobirania no la té ni Espanya ni Catalunya. Doncs, aquest conflicte el guanyarem, perquè el que demanem és plenament constitucional.
No hi ha cap solució d’avui per demà. No és viable, no és cert que avui per demà poguem declarar la independència. Sí que volem normalitat, no volem estar recordant tota l’estona que tenim una llengua pròpia, unes lleis pròpies, unes institucions, una tradició. No vull haver-ho de recordar, sinó que les persones que asumeixin responsabilitats a Espanya ja ho sàpiguen, amb naturalitat, que això és així. I que només serà posible una Espanya sense conflicte quan es reconeguin les nacions històriques, la més reivindicativa des de sempre, Catalunya.
–I creu que la presència del ministre Celestino Corbacho a les llistes del PSC serà positiva per als resultats electorals del partit?
–No puc dir-ho. Des del punt de vista electoral, Catalunya té un règim que tria diputats però, en canvi, a nivell de campanya es comporta com si triés president. Les eleccions són per escollir diputats i aquests triaran un president i, per tant, es poden produir coalicions diverses i qui té la majoria és qui té la presidència. En canvi, les campanyes electorals es comporten com presidenciables i, per tant, el que pesa molt és qui és el cap de llista. I això fa que la llista electoral tingui un pes relatiu. Per exemple, algú pot dir de memòria qui és el número 5 de CiU per Barcelona? No, perquè el que pesa és el cap de llista.
–Però sí que és significatiu qui acompanya el candidat?
–Però no importa. Ningú no recorda en quin lloc anava a les anteriors i, en canvi, he tingut papers rellevants en el govern català. No estic gens preocupada per les llistes.
–I què creus que passarà després d’eleccions?
–Jo em veig amb el carnet del PSC a la butxaca. En funció del que succeeixi hauré de decidir si la meva vida política té un final i retorno a la meva vida professional o no.
–Després de tant temps...
–Ja m’ho he plantejat cada quatre anys. Potser el món de la sanitat m’interessa. Els càrrecs són temporals i ai d’aquell que es pensa que tota la seva vida es mourà en el món del càrrec públic. He intentat no perdre mai la relació amb el món científic perquè penso que un dia o altre hauré de tornar. Cada quatre anys em donen una oportunitat, però també has de saber si vols acabar la teva vida professional en aquest àmbit o no.
–Tripartit o sociovergència?
–El que vull és que el meu partit sigui el guanyador, llavors tries amb molta més llibertat.
–Però tot apunta a que el PSC ho té complicat.
–Jo treballaré perquè el meu partit sigui el guanyador. Quan veiem l’escrutini, es valoraran les opcions.
–I en el tripartit hi ha hagut algun company de viatge que consideris una nosa?
–Els governs de coalició tenen molts problemes a tot arreu, perquè hi ha moments en que no coincideixes. Però el que és evident és que l’esquerra o governava en coalició o no governava. Estic convençuda que aquests set anys de la primera dècada del segle XXI ha estat molt complicada, de canvis demogràfics, socials, tecnològics... si no hi hagués hagut un govern d’esquerres tan preocupat per la creació de serveis públics, no sé com hauríem viscut aquesta dècada. Per tant, estic contenta i entenc que fins ara l’esquerra no hagi pogut governar amb un nou partit, sinó amb coalició. El meu objectiu és que el meu partit, l’esquerra que té preocupacions per la justícia social i les llibertats nacionals, sigui la guanyadora. I jo he de fer campanya pensant que això és posible. No ho considero perdut, no forma part de la meva manera de fer, donar per perdudes les coses.
–La figura del català emprenyat… és el factor que farà perdre les eleccions al PSC?
–És una suma de factors, no n’hi ha mai un i prou. Hi ha una incapacitat de comunicar, d’identificar-se amb els sentiments del poble. Però un dels factors més importants és la crisi econòmica. Jo que m’aturo a parlar cada 20 metres, la gent t’explica com els hi costa pagar la hipotèca i com els fills han tornat a casa. És difícil explicar que és una qüestió dels mercats financers internacionals i allò que ens falta una autoritat internacional que controli aquests mercats. Finalment, la sensació que té la gent és que els que som al govern hi tenim una responsabilitat. És una suma de coses el que donarà uns resultats o uns altres. I si finalment guanya qui ja va demostrar com governava, és que no hem avançat massa, perquè ja sabem on ens va portar.