"Cal escoltar el cos, no només fer-li fer coses"

La creadora Esther Freixa Ràfols (Mollet, 1982) estrena dilluns a l’Antic Teatre de Barcelona Medea (a la carta), una proposta escènica personal que s’allunya del teatre convencional i que es va començar a gestar el 2007. La recerca a partir del propi cos, però, ha estat un constant en Freixa que, després de llicenciar-se en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, en l’especialitat d’Interpretació Gestual, va iniciar un camí per desenvolupar un llenguatge escènic propi. Tot plegat, ho compagina amb col·laboracions amb altres artistes i companyies, i la coordinació de l’espai de creació del moviment La Serradora de Mollet. Text: Montse Eras

-El projecte de Medea (a la carta) va començar el 2007. Un procés de creació llarg…
- Depén de com entenguis el concepte d’arts escèniques, de creació i recerca, es pot considerar llarg o curt. Clar, hi ha espectacles que es preparen amb mesos. Però aquí hi ha una investigació, una recerca a través d’una proposta de creació escènica. S’ha de madurar i, a més, ho he hagut de compaginar amb altres coses i ha estat difícil dedicar-hi les hores que voldria.
 
-Què has investigat?
-Tenia unes preguntes com a persona i com a actriu que necessitava solucionar. Llavors m’he tancat a una sala i he començat a treballar... potser no per trobar solucions, però sí per trobar respostes que et permeten anar avançant. M’havia trobat que el panorama de les arts escèniques era molt pobre.
 
-I què hi aporta Medea? Quines respostes has trobat?
-Per exemple, jo em preguntava quin paper té l’art com a lloc compartit, no com a producte de consum. Com crear un espai on l’art pugui ser un lloc comú entre la persona que fa l’acció i la persona que rep, que obri espais de comunicació, de diàleg, de pensament.
 
-Per això la proposta acaba amb un diàleg amb el públic.
-Sí, obro també un espai de diàleg després de mostrar el meu treball. Sempre a totes les trobades que faig amb el públic, hi ha aquestes dues parts.
 
-I com respon el públic?
-Hi ha de tot. Cada trobada és molt peculiar i, en funció dels espectadors, surten coses molt diverses.
 
-N’hi ha alguna que t’hagi sorprès?
-Demano l’opinió sobre les peces, què han transmès a la gent. La meva mirada és una i la gent a vegades coincideix i a vegades no. Normalment sempre surt el tema del format, que no és nou perquè fa molts anys que es va començar a fer teatre en àmbits privats, però encara sorprèn.
 
-I la teva mirada, quina és? Com defineixes Medea?
-Jo parlo de proposta escènica; no és un espectacle en el sentit que no és tancat, amb una escenografia i il·luminació concreta. També m’ha servit per respondre la pregunta sobre què hi ha d’essència en un muntatge quan treiem tot allò artificial que comporta el tema tècnic. Per això proposo una estructura de quatre peces curtes que no és un muntatge de 50 minuts, sinó que cada peça té una entitat pròpia.
 
-Però totes a l’entorn del mite de Medea. Perquè un personatge tan complicat? Què te n’ha cridat l’atenció?
-Em va arribar per mitjà d’un text de Heiner Müller que em va impressionar i em va fer qüestionar moltes coses com a persona i com a dona, com la relació que s’estableix amb un home; el fet de la maternitat, com la dona la viu, com la societat diu que s’ha de viure; també tot el fet de la identitat perquè és una dona que deixa el seu lloc d’origen, una societat arcaica i matriarcal, i se’n va a Grècia, amb el model helènic,  la mirada de l’home, i és tractada de bruixa i aïllada. Clar, llavors es pregunta qui és, què és allò que ens identifica. Amb això vaig començar a entrar en el tema del cos, que des de fa molts anys m’interessa. Llavors treballo el fet de com ens relacionem amb el nostre cos, que és un mirall molt fort d’algú. És allò que sempre es veu, és l’únic que et queda en el fons, i alhora va canviant... mou moltes coses.
 
-Ara passes de mostrar el teu treball en petit comitè, a cases particulars amb gent coneguda, a portar-lo a un teatre. Quina diferència creus que hi haurà?
-No sé què passarà. Fins ara el fet de fer-ho en l’àmbit privat comporta una experiència molt bonica per la qualitat. Perquè la gent que t’ho proposa et convida a casa seva, en té moltes ganes,  els convidats són seleccionats per la persona... Es crea una atmosfera d’acompanyament general. Jo com a intèrpret em sento molt acompanyada i cuidada i alhora jo també acompanyo la gent que ve. En un teatre, tot això no m’imagino com pot ser... suposo que serà molt diferent. La meva intenció, sense voler ser ingènua, és que es creï aquest espai de comunicacióde veritat, intentar obrir un espai d’intimitat on ens podem trobar.
 
-Això no hauria de passar sempre amb el teatre?
-Home, passar passar, a nivell que alguna cosa es transformi, es modifiqui, no passa sempre. Queda tot en un nivell molt intel·lectual. Una cosa és plantejar el fet escènic des de fora del teatre i l’altre ficar-ho dins. Com el teatre pot acollir aquest tipus de propostes. Per què un teatre només pot acollir espectacles més o menys comercials? De fet, això no és ben bé un espectacle.
 
-I com li explicaries a algú acostumat al teatre convencional què trobarà a l’Antic Teatre?
-Li diria que és una aproximació al mite de Medea, on no s’explica la seva història ni jo interpreto el seu personatge, sinó que estableixo un diàleg des de mi amb el personatge i aquest diàleg es materialitza en quatre peces. Cada una és com una mena d’aproximacióo mirada al personatge, com una cara, perquè la idea era la de deconstrucció del personatge, no de construcció. Per això, aquesta fórmula em permetia més llibertat de parlar del que jo vull, sense necessitat d’explicar un fil narratiu.
 
-Les quatre parts parteixen de textos?
-No, els textos han estat més un referent, un marc per al treball, no com a text dramàtic. Tot i així, hi ha tres peces on apareix text, és molt poètic i breu. El text és com una capa més d’allò que veus: una acció, un cos i sents un text... és com un paisatge.
 
-Per veure ‘Medea’cal tenir costum de veure teatre experimental?
-No, és una proposta escènica que pot veure tothom perquè està treballada des de molts llocs i cadascú pot relacionar-s’hi des d’on està. Hi ha tota una part de concepte, que entra més en el món teatral o escènic, però no cal estar-hi acostumat. Ara només puc parlar de concepte, però la part d’experiència només s’entèn si ho veus i ho vius.
 
-Recomanaries alguna cosa que estigui actualment a la cartellera?
-Fa poc vaig veure Mi madre  y yo de la Sonia Gómez, al Mercat de les Flors. És una coreògrafa que em sembla molt interessant. També ara a la Sala Becket hi ha la Rosa Muñoz, que també és ballarina i coreògrafa. Jo on acostumo a veure coses que m’interessen és en la dansa, en el teatre em costa més. Però just ahir vaig veure un grup Itàlia, del Workcenter de Jersy Grotowski i Thomas Richards. Aquesta gent m’interessa molt com treballa.
 
-I a Barcelona, no trobes prou moviment en aquest sentit?
-Costa trobar gent que faci coses semblants a tu, un cop et vas especialitzant. El que passa a Catalunya és que hi ha pocs espais i, per això costa molt trobar-te en el treball, perquè costa molt treballar.
 
-La Serradora seria un d’aquests espais de trobada?
-Sí, com a mínim pretén ser-ho. Sí, és un espai que va més enllà del fet de produir i consumir.
 
-Però les arts escèniques també han de ser productives per subsistir...
-Crec que la cultura és un bé i un dret que tenim tots i, en aquest sentit, penso que l’administració pública s’hauria d’implicar més perquè això es pugui desenvolupar. De la mateixa manera que s’inverteix perquè els científics facin recerca en un laboratori, s’haurien de destinar diners perquè els artistes es tanquin en un espai i puguin fer recerca i compartir-la. No hi ha espais per fer la recerca, però tampoc per compartir-la amb els altres i llavors no té sentit.
 
-I després de Medea?
-Tenia una idea, però està aparcada, de com tot això es pot transformar en un espectacle, perquè no deixo de creure en el teatre. Però és tan difícil que de moment he començat per aquí. Alhora no vull tenir por de fer, perquèt ots estem en un camí i és bonic compartir-lo.
 
-I a Mollet, quan es podrà veure?
-De fet ja ho he fet aquí, a cases de gent. De fet, no vull deixar de banda aquesta opció. El fet d’anar al teatre, a l’espai públic, pot possibilitar que més gent conegui el treball. Però sembla que només sigui aquí on es pot veure alguna cosa d’aquesta manera. Però jo ja ho he plantejat en espais privats.
 
-I qui estigui interessat que Medea vagi a casa seva?
-Hi ha un blog amb el meu contacte i explicació del projecte i reflexions i comentaris dels espectadors. El blog és més un espai de trobada que una eina de difusió.
 
-No t’interessa el teatre convencional?
-No, perquè hi trobo a faltar el fet de la recerca. Per mi l’art és una forma de coneixement. Llavors per fer una reinterpretació d’un text... Com ho explico... bé, hi ha una frase que va dir Antonio Attisani en una conferència: “El teatre és conèixer a través de l’acció”. I per a mi això és el que més m’interessa del teatre, que a través d’una disciplina pugui descobrir coses noves. Jo no sóc la mateixa persona abans i després de fer aquest treball, he canviat moltíssim. Com a proposta escènica un dels eixos principals de la recerca ha estat el treball a partir del cos, com aquest pot obrir espais de comunicació i diàleg. El text, que en el teatre convencional s’ha de representar, apareix com un element més, però el fil conductor és el cos, un lloc de trobada amb un mateix.
 
-Normalment ho fem amb la ment...
-Sí, però el cos té molta informació i coneixement, i no ho valorem. Cal descobrir què és el cos en sí i què et pot aportar... no només és un element físic i anatòmic. Hi ha una tendència aquí a occident de treballar només el cos d’una manera gimnàstica, és gairebé com un objecte. I hi ha altres maneres d’escoltar-lo, no tan de fer-li fer coses.