Maite Vivancos / Presidenta d'AFIMOIC

Sensibilitat Química Múltiple

Dijous, 5.1.2012. 06:30 h

carregant

La síndrome de Sensibilitat Química Múltiple (SQM) és una malaltia poc compresa que pateixen cada cop més persones. Fa un parell de mesos, el Ministeri de Sanitat va semblar que volia obrir una porta per poder tractar-la i donar certificació com a malaltia, al menys, perquè les persones afectades tinguin la possibilitat de poder treure els medicaments i mascaretes per la Seguretat Social, però la porta de moment sols està entreoberta.
No hi ha estudis científics sobre la malaltia, es pensa que pot ser una causa multisectorial, on s’impliquen mecanismes de toxicitat a nivell molecular, bioquímic, estructural i fisiològic. També es pensa que pot tenir un component genètic. La comunitat científica no acaba de posar-se d’acord perquè hi ha pocs aspectes comuns i gran varietat de símptomes i graus d’afectació, pel que hi ha una falta de criteris comuns pel diagnòstic i el tractament.
La relació entre les exposicions a substàncies químiques i l’aparició de patologies al llarg de la vida, és un problema complex. Es pensa que hi ha tres vies d’exposició: oral, cutània i per inhalació, que poden venir de diferents fonts com l’aigua, el menjar, l’aire, el terra, els productes higiènics...
Els símptomes són: cansament anormal, fatiga extrema, palpitacions, marejos, gran sensibilitat a les olors, picor als ulls, mals de cap, dificultats motores... també tenen afegit Fibromiàlgia (FM) i Síndrome de Fatiga Crònica (SFC). Per poder diagnosticar bé, diuen els metges que han de tenir els símptomes al menys tres mesos i no tenir altres malalties que ho pugin confondre i veure en quin ambient viu el pacient, si és a prop d’empreses químiques, o treballa en una d’elles, en llocs amb molt de fum, mercats...
La vida d’aquestes persones és molt dura, pateixen pèrdua progressiva de tolerància a agents químics tan diversos i comuns com productes de neteja, colònies, dissolvents, certs aliments, tintes d’impressores, medicaments,radiacions electromagnètiques... han d’anar al carrer amb mascaretes per les olors, els fums dels cotxes, però segons el grau de malaltia, ni la mascareta els val i llavors s’han de quedar a casa perquè les reaccions poden ser molt doloroses. Les cases han d’estar pintades amb productes especials, no hi entren ni colònies ni desodorants, ni sabons ni ambientadors ni productes de neteja tradicionals... Pot arribar a ser un infern per al malalt i les persones del seu voltant que no poden portar res que pugui fer empitjorar el malalt. No poden llegir diaris, llibres, fotocòpies, tot el que porti tintes. Entre la diversitat de manifestacions de la SQM en les persones que la pateixen, poden tenir afectats diferents sistemes i òrgans com el sistema nerviós central i perifèric, òrgans sensorials, aparell respiratori, sistema cardiovascular, endocrí, gastrointestinal, aparell reproductor, la pell... i una gran hipersensibilitat olfactiva.
Degut a la gran complexitat de símptomes, òrgans i aparells que afecten els malalts, és difícil de diagnosticar, s’han de descartar altres malalties que puguin confondre unes coses amb altres. Tenint en compte que aquests malats també tenen FM i SFC, s’ha de pensar en la pobra qualitat de vida que porten i a més, sense estar reconeguts, ni estudiats, ni amb tractament, ni invalideses... Per plorar! El tractament concret és un consell: fugir dels llocs contaminants i mirar de tenir suport psicològic. Es pensa que a Espanya hi pot haver mig milió d’espanyols afectats. Com a persones expertes en aquesta malaltia estan els doctors Joaquín Fernández Solá i Carmen Valls, entre d’altres.
Penso que aquest col·lectiu de malalts han de tenir tota la nostra estimació, suport i ajuda per totes aquelles activitats que ajudin a conèixer i difondre els seus mals i que no es trigui en que Sanitat reconegui la seva malaltia