Martínez va començar assenyalant que “per afrontar la crisi cal fer un bon diagnòstic” i, per això, “cal observar la història”. L’economista va recordar les mesures del president Roosevelt per sortir de la crisi del 1929: la creació d’ocupació a través d’obres públiques (New Deal) i la llei Glass-Steagal, que afectava els bancs i consistia en limitar la tasca de les entitats “per evitar qualsevol acció sospitosa”. L’economia, però, es va tornar a ensorrar als anys 1970 i, des de llavors, “no s’ha tornat a recuperar el poder adquisitiu dels treballadors”. La ponent indicava que s’han d’eliminar els paradisos fiscals i és necessària la intervenció de l’Estat per acabar amb la crisi.
“Els treballadors no han provocat la crisi i no l’han de pagar”, afirmava Lozano. Com a reivindicacions, apuntava que calen millores salarials i que el contracte que s’ha de tenir com a referència és l’indefinit. La comunista remarcava que la pitjor situació la viuen les dones. “L’índex d’atur és més elevat entre homes, perquè el sector més castigat és el de la construcció, però no volem una discriminació sectorial”. Lozano considerava alarmants els casos d’accidents laborals: “El 2008 van morir 194 treballadors a Catalunya”.